diumenge, 27 de juliol del 2008

Reposició


Benvolguts lectors, benamades lectrius:

un servidor s'absentarà uns dies d'aquest bloc, puix marxa de vacacions a un puestu. Per omplir el buit, si les teles es passen l'estiu colant repeticions de Los Vigilantes de la Playa, perquè no pot fer també una cosa semblant aquest bloc? Així doncs, us deixo amb la reposició del post emès el passat 7 de setembre de 2007 i que duu l'interessant títol de "Cosmogonia".


Cosmogonia

1 f. [FIA] [FS] [RE] Teoria, sistema, de caràcter mític, religiós, filosòfic o científic, sobre la formació de l’Univers.

Hom diu que una vegada, en un indret anomenat Magrathea, uns senyors molt savis van inventar una màquina de pensar que havia de trobar la Resposta al Sentit de la Vida, de l'Univers i de Tot Plegat. La màquina, després de pensar molt i molt i molt, els va donar la resposta que buscaven: 42.

Els savis no sabien què pensar. 42? 42 què? Se'ls va obrir un nou interrogant. Tenien la Resposta Definitiva, però els faltava la Pregunta Definitiva. I per això van inventar una segona màquina de pensar, molt més potent que la primera. Li van dir Planeta Terra.

Algunes males llengües diuen que, ai las!, després de més de 10 milions d'anys pensant, quan la màquina estava a punt de trobar la Pregunta Definitiva, va explotar.

Tot i que la teoria té el seu què, creacionistes, evolucionistes i ontòlegs en general, no han acabat de posar-se d'acord a l'hora d'adoptar-la com a única i veritable Cosmogonia Definitiva.

Però un servidor de vostès, en una revelació cosmogònica sense precedents experimentada dilluns passat durant una pausa publicitària de Supermodelo 2007, ha assolit el Coneixement sobre la Veritat Definitiva. Podria vendre-la, publicar-la en exclusiva al Pronto (secció: El doctor al habla) i forrar-me. O bé podria callar i quedar-me la Veritat per mi mateix. Però sóc tan bona persona que vull ensenyar-vos-la (la Veritat, vull dir). I de gratis.

Resulta que al principi no hi havia re de re. Però un dia, cap a quarts de quatre de la tarda, es va sentir un Patapuuuum molt gros i va aparèixer del no-re un caixer automàtic de la Caixa de Pensions. I de l'expenedor de sobres-per-a-fer-ingressos en va sortir expedit el primer homínid. Es deia Víctor Sauler Portal.

I tot l'univers era contingut en aquells dos elements. Però Víctor Sauler Portal es trobava sol i desitjava amb totes les seves forces tenir amiguets que obrissin una cartilla a la Caixa i hi domiciliessin la nòmina. I al cap de quaranta-dos minuts es va sentir un Patapuuuum molt gros i, del no-res, va aparèixer el senyor Venanci de Girona (que té sis fills), disposat a obrir una hipoteca a la Caixa.

Però com que el Cosmos es limitava al caixer automàtic, al Víctor Sauler Portal i al senyor Venanci de Girona (que té sis fills), encara no existia Girona i, per tant, el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) no tenia res per hipotecar.

Però quaranta-dos minuts més tard, cap a mig quart de cinc, es va sentir una altre Patapuuuuum molt gros i es va crear Girona. I com que Girona s'havia d'ubicar a Catalunya, però encara no existia Catalunya, al cap de quaranta-dos minuts més, cap als volts de les sis, es va crear Catalunya. I així, amb cadència picarda i a intervals de quaranta-dos minuts exactes, es va anar creant l'hemisferi occidental, el KH7, la Maria Gorgues, el llac de Banyoles (amb la carpa Ramona inclosa), el pròxim orient, la Fiat, la saga Feliu (tieta i neboda), el 3/24, la Senyora Dulores, el pretèrit perfet d'indicatiu (forma simple), la Fanta, els fectus, la vaca Concepció, la immobiliària Montebalito, l'Espàrtac Peran, el jefe#3, la Westminster Peruana S.A., els Bocabits i, per un error de càlcul, la Marina Rossell.

I és per això que encara ara la Caixa és accionista propietària de totes les coses visibles i invisibles. Amén.

dimarts, 22 de juliol del 2008

divendres, 18 de juliol del 2008

Què és Catalunya? (Setena part: una aproximació paranormal)

Dels nou-cents quaranta-sis municipis de Catalunya, n'hi ha un que llama especialment l'atenció. I no pas perquè Guifré el Pilós hi deixés part de sa pelambrera en algun combat històric, ni perquè els monjos del Cister hi fundessin cap monestir de gran vàlua arquitectònica o àdhuc hasta espiritual. No. Si llama l'atenció és perquè vist des del cel, pren les hetxures de la Península Ibèrica, amb Portugal i tot. M'estic referint, com tots ja deveu haver endevinat, a la bonica vila de Badia del Vallès.



Efectivament, no es tracta de cap llegenda urbana. Si llegiu aquest entretingut article en podreu saber més coses. Es veu que fins i tot els carrers d'aquesta bonica vila coincideixen amb l'indret anàleg de la península. Aixins, el carrer de més al nord és diu Avinguda del Cantàbric, pel mig hi ha una Avinguda Burgos, i al sud un carrer de la Bética (la fea).

Però ai las! Sense ànims de quitar mèrits a dingú, trobo que això no té cap mena de valor, puix es tracta d'una obra artificial feta per la mà humana seguint els capritxos d'algun arquitecte pretenciós, megalòman i, probablement, hasta fan de la Marina Rossell.

Però de tot se'n pot aprendre alguna cosa. Extrapolem, companys i companyes, aquest curiós fet al conjunt de la geografia catalana. No parlem ja d'una ciutat artificial, sinó d'un país sencer, no dissenyat per cap inginyer, sinó fruit de l'esforç de la mare naturalesa, amb ses valls, ses muntanyes, sos rius, i sos Servicaixes. Què s'amaga en aquest país nostre si sabem mirar-lo amb prouta perspectiva? Quin missatge secret amaga la geografia catalana? Quins enigmes oculten les seves pedres?

Per descobrir-ho, hem d'identificar els indrets, paratges i símbols de més rellevància cultural, històrica, natural, econòmica, social i espiritual del país. Hi hauríem d'incloure, per tant, el Priorat i la Conca de Barberà, puix s'hi troben les joies del Cister; el Penedès, puix s'hi cria un raïm que fa un vi de molta anomenada; Lleida i voltants per les seues peres, les pomes i els prèssics; els pantans de Camarasa i d'Oliana, puix venim d'una sequera que convé que no oblidem; unes quantes mostres de Pirineus, puix són unes muntanyes hasta maques de veure; Andorra, puix el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) sol comprar al Mamut; la Collada de Tosses i la C-17, puix així ens estoviem el peatge del Túnel del Cadí; i finalment unes quantes mostres de l'àrea metropolitana entre les quals inclouríem, evidentment, la vila de Badia del Vallès.

Tot aixòs posat damunt del mapa ens quedaria més o menys aixins:



Què s'hi llegeix? Sembla que re, però... i si fem les línies una mica més finetes?


Ai las! Ja s'intueix alguna cosa, aïllem els indrets seleccionats de la resta del mapa...

Oh! Valga'm Déu, sembla que... I si rotem (amb perdó) la imatge una mica cap a l'esquerra!

Sí! És ella!!!!


Benvolguts lectors, benamades lectrius, heus ací la prova del podert real de la nostra Núria. Ella és l'escollida. Ella és la nostra líder, la nostra guia. La llum de la catalanitat. Ella ha de ser parlumenus presidenta d'aquest país nostre. No badem i... nem per fenya, que encara hi som a temps!!!



dimarts, 15 de juliol del 2008

Coses que es poden fer un matí de dimarts

No posar el despertador. Sentir com ella es lleva. Tombar-s'hi.
Despertar-te perquè no tens més son. Poc a poc. Tornar-te a adormir. Tornar-te a despertar.
No mirar el rellotge.
Fer cafè. Esmorzar a la terrassa. Regar les flors.
No fer res. No tenir pressa. No planificar. Ronsejar. Esprémer una llimona.
Barallar-te amb Tiersen. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Disfrutar-hi.
Llegir llibres gruixuts, d'aquells que pesen massa per anar arrossegant pel tren.
Fer un sudoku. Mirar què fa l'IBEX. Fer gestions. Endreçar papers.
Posar música. Shuffle on: Umpah-Pah, Weezer, Milanés, Antonia Font. Silvio, Roger Mas, Piazzola. I Feliu.
Fer un pipí.
Buscar com es pot eliminar aquest missatge emergent que, des de fa uns dies, et recorda que "Esta copia de Office no es original".
Entrar als blocs que normalment només segueixes per l'RSS. Deixar-hi comentaris i tot.

Penjar un post mentre per la ràdio anuncien que, aquest matí de dimarts, tot segueix més o menys igual de malament.

I somriure, sense que et vegi ningú, perquè saps que això és mentida.

divendres, 11 de juliol del 2008

Ha tornat

Surto de la fenya per agafar el tren de i nou. Tris-tras, tris-tras. Sembla un dia qualsevol. Un divendres com un altre. Tris-tras, tris-tras. Ja són i cinc. Corre, Forrest, més depressa, que el pedràs.

Però, un moment. Què veig? Què noto? Què sento? No, no pot ser. Però... diria que sí. Ai las! Ara dubto. No n'estic segur.

Al principi és només una sensació especial. Una llum diferent. Una situació estranya. Curiosa. Sembla que li noto l'olor. Una olor especial. Diferent. Estranya. Curiosa. Però encara dubto de si l'és o no l'és. Pot ser que hagi tornat? Dubto.

Dubto. Dubto més. Dubto molt. I sis. Segueixo caminant. Tris-tras, tris-tras. I set. Giro la cantonada, perdo l'edifici de la feina de vista i m'apareix, ara sí, la seva figura al davant mateix. Claríssimament és ella. Claríssimament ha tornat.

M'hi acosto i veig que ella també em mira. Una mirada perduda, com de no saber què hi fa, ella, allà. Una mirada adormida, gairebé estúpida. Com de deixeu-me estar i no m'emprenyeu. Avança cap a mi amb aquell caminar calmat tan seu. Tan toix. M'hi acosto encara més, fins gairebé tocar-li la pell. Una pell coberta de pèls lluents i gruixuts i negres i llargs que li cobreixen tot el cos. La tinc tan a prop que sento com respira i tot. Aquell respirar feixuc tan seu. Tan toix.

I, mentre branda lànguidament allò que li penja entre les cames, veig com alça ben amunt l'embanyada testa. I ja no dubto més.

És ella.

I qui és ella?

No. Esteu equivocats: no és la Infanta Elena.

És la mítica vaca Concepció, que ha tornat per quedar-se uns quants dies. Unes quantes setmanes. Un mes sencer i tot. Però tranquils. Aquest bloc no tanca per vacasions. Almenys de moment.

I ara, si m'ho permeteu, me'n vaig a cridar ben fort i amb lletra de colorins i tot un enorme :

IIIIIIUUUUUUPPPPIIIIIIIIIIII!!!!

dimarts, 8 de juliol del 2008

Pardiez!

Oh! Ai las! La vista se'm fon, tot el mon trontolla als meus peus. Les columnes del temple de la saviesa s'esfondren i tots els meus sentits semblen abandonar-me. Oh! Oh! Si us plau, dueu-me les sals, que noto que el cap em volta! Les sals! A mi! Pel que més vulgueu, us ho prego! Dueu-me-les i tingueu pietat de mi, puix no sóc digne de la vostra companyia, benamats lectors, aimadíssimes lectrius.

Oh, sí! Jo, Zinc de can Piritione he vist trencats tots mos esquemes. Sí, oh! Totes mes creences s'han fet fonedís i he hagut d'acceptar la veritat que els meus sentits volien negar. Oh! Els meus ulls, a desgrat del meu esperit, m'han mostrat la veritat única. La realitat tal com és. I jo, ras i curt, anava errat. Ho reconec, tot i que tard, per si encara sóc a temps de redimir-me.

Prepareu-vos per sentir també vosaltres, benvolguts lectors, fidelíssimes lectrius, la veritat única i vertadera. I no us espanteu, puix per molt que us colpeixi el que veureu, els vostres ulls no us mentiran. Creieu-vos-els i penediu-vos de tot el que heu afirmat aixoplugats pel paraigua de la ignorància. Renegueu dels vostres antics principis i abraceu la nova creença. I, sobretot, deixeu de pontificar sobre fets que la mateixa realitat nega.

Oh! Oh! Em reca l'ànima reconèixer-ho, però tinc el deure moral de fer-ho. Pel meu bé, pel vostre bé. Pel bé comú. Oh! Que la veritat derroti definitivament la mentida! Obriu bé els ulls i reconegueu allò que hom havia negat sempre.

Sí, apreciadíssims lectors, virtuosíssimes lectrius, sí. Ho he de dir. La llengua catalana amenaça de forma greu la llengua espanyola en aquest petit país nostre. I qui sap si la farà desaparèixer i tot. Oh, descreguts! Observeu aquest esgarrifós exemple que mostra, sense cap mena de dubte, que fins i tot en un àmbit com el de la construcció, on l'espanyol aguanta encara estoicament l'amenaça del català, ja es veuen símptomes de decadència de la supremacia de l'ús de la llengua de Cervantes, de Montilla i de Caballé. Sí, oh! Aquest matí, els meus ulls ho han percaçat i la màquina de retratar del meu telèfon portàtil ho ha capturat. I, tot i la reticència inicial del meu enteniment, alliberant-me dels perjudicis n'he copsat plenament el sentit i les conseqüències:



"Barrecha"? Oh! On anirem a parar! Oh! Oh! I després què vindra? "Rachola"? "Enchegar"?

Oh! Però encara som a temps a evitar-ho! Signem també nosaltres el manifest del castellà, com ha fet la nostra admiradíssima diva. Adherim-nos-hi tots plegats i salvem la dèbil i amenaçada llengua espanyola!

Oh! Ai las! Les cames em fan figa! El cap se me'n va. Dueu-me les sals i reconeguem que estàvem equivocats.

Ai las! Vull dir... pardiez! Ajuntemos nuestras voses en un clamo comun por la unitat de la lengua. I un golpe de mallo a los que van etivocados!

dissabte, 5 de juliol del 2008

Néixer




Naixem per buscar. Per trobar. I per no trobar. Naixem per desitjar. Per intentar-ho. Per arribar a l'hora justa a l'indret acordat. Per no haver de córrer. Per córrer i arribar puntualment tard. Per ser-hi. Per poder no ser-hi. Per trobar-nos a faltar quan no hi som. Naixem per no saber que naixem.

Naixem per voler. Per volar. Per voler volar. Per aprendre a aterrar sense fer-nos mal. Per fer-nos-en, malgrat tot. Per tocar el cel. Per tastar l'herba. Per passar-nos la mà pel front i eixugar-nos la suor. Per obrir una altra ampolla. Per buidar-la. Naixem per tornar a brindar.

Naixem per plorar una mica. Per riure una altra mica. Per anar fent. Naixem per escriure una masurca i no ballar-la, un-dos-tres, un-dos-tres. Naixem per ploure. I per ser ploguts. Naixem perquè ens surtin flors al cap, i espigues, i roselles, i herba ben fresca. Per cantar set cançons de colors. Naixem per allunyar-nos de l'hivern. Naixem per ser avui. Per ser ara, que ja no és ara sinó abans. Per ser demà, que serà avui, que serà ahir, que serà mai. Naixem per no ser eterns.

Naixem per afirmar, sense cap mena de vergonya, que Antonio Tabucchi tampoc no escriu tant bé. Naixem per ser pedants. Per creure'ns qui sap què. Per ser qui sap qui. Per escriure posts que semblen un putu anunci de la Cocacola. Naixem per equivocar-nos i no rectificar. Naixem per no saber trobar el cap de Damasceno Monteiro. Naixem perquè ens importi tot plegat una merda.

Naixem per anar a dormir d'hora. Per anar a dormir tard. Per col·locar el darrer vuit del sudoku. O per omplir-lo de vint-i-dosos. Naixem per tenir temps. Naixem per entendre'ns i per llegir-nos. Per escriure'ns. Per dir-nos. Per tastar-nos. Per riure. Per follar. Naixem per tenir un secret. Naixem perquè ningú no ho sàpiga.

Naixem per estimar. Per odiar. Per parodiar. Per donar. Per perdonar. Naixem per tot. Naixem per res.

Naixem per néixer. Naixem per morir. Però, sobretot, naixem per viure. Per viure. Naixem per dir-ho. Per cridar-ho. Per repetir-ho. Naixem per viure. Per viure.

Naixem per viure.


I per cantar-ho, esclar.

dimarts, 1 de juliol del 2008

M.R.U.

Un tren que va. Un tren que ve. Dos trens que es troben. I el Grifell, a segon de BUP, intentant explicar-nos el moviment rectilini uniforme d’una manera gràfica, fent xocar els dos dits índexs. L'extrem de l'un contra l'extrem de l'altre. Plas. Els trens es troben i xoquen. On? A quina hora? Tant se val. El moviment rectilini uniforme és una mentida. Una estafa. Una entelèquia. Un concepte teòric que es mou, per pura coherència, a batzegades, seguint una trajectòria erràtica pel pla de les idees. Ningú no es desplaça rectilíniament ni uniforme. Ningú no es desplaça uniformement ni rectilínia. Ni els trens que van. Ni els trens que venen.

Ni el vent, ni els gelats de móra, ni els mosquits que volen tocar la llum dels fanals. Ni aquesta mateixa llum. Ni la nit que la fa ser. Ni el cursor de la pantalla que la fa tornar a ser justament ara, que ja és de dia i tothom dorm.

Ni el Grifell en caiguda lliure saltant d’una avió a tres mil peus d’alçada.

Res ni ningú no es mou rectilíniament. Res ni ningú no es mou uniformement.

Llevat del temps.

Llevat del temps que avança, amb cadència precisa i finíssima sornegueria, endavant, sempre endavant, pel camí més curt, dibuixant una recta perfecta, a una velocitat constant, exacta, vertiginosa, uniforme, de vint-i-quatre hores per dia.

Demà, també.